ENTREVISTA a l’advocat que vol presidir el Consell de la República i que rivalitzarà amb la candidatura de Toni Comín.
Jordi Domingo (Barcelona, 1951) és un advocat català a qui agrada la marxa. Té una llarga trajectòria professional i de compromís amb el país que li ve del seu pas per Bandera Roja i el PSUC. Va ser un dels impulsors de la redacció de la constitució catalana, va ressuscitar el Consolat de Mar i sempre ha festejat amb iniciatives sobiranistes que tinguin caràcter transversal. Ara ha entomat el repte de concórrer a les eleccions per presidir el Consell de la República, una entitat castigada per diversos conflictes, sobretot per la controvèrsia generada per les irregularitats detectades per una auditoria en la gestió de Toni Comín, que fins ara n’era el vicepresident i que ara també es presenta presidir-la. Esbossa el seu projecte parlant de futur, però no s’està de criticar amb duresa la trajectòria de l’entitat i el dany reputacional causat.
Bé, senyor Domingo, nova aventura, no?
Efectivament, nova aventura, un nou repte.
Però un repte molt difícil. Perquè una cosa és partir de zero, però hi ha la sensació que el Consell de la República parteix de menys de zero.
Jo espero que no parteixi de menys de zero, sinó de zero, si més no. Una de les condicions que jo vaig posar per fer aquest pas és que la situació, si més no de partida, fos de zona zero. És a dir, que fos arreglat qualsevol deute que hi hagués amb proveïdors, amb treballadors, etcètera. Que en definitiva hi hagués una situació, encara que fos d’economia de guerra, capaç de generar actius a l’hora de posar-s’hi amb il·lusió, a sacsejar l’escenari i a mirar de tirar endavant. De fet, la decisió era fer el pas i presentar-se.
Quina relació té la decisió de presentar-se amb el fet que vostè va ser un dels primers que, dins de l’estructura del Consell de la República, va aixecar el braç per dir que aquí hi ha coses que no van bé?
Està molt ben informat. Sí, jo vaig ser dels primers, efectivament. De fet, jo era president de la Sindicatura Electoral i en un moment determinat, després d’un parell d’incidents, vam decidir dimitir perquè hi havia alguna cosa que no ens agradava. Enteníem que no s’havia entès bé quin era el paper d’una Sindicatura que havia de ser, òbviament, havia d’estar au-dessus de la mêlée, que diuen els francesos. Per tant, havia de tenir la seva absoluta independència i aplicar amb rigor jurídic, el que deia el reglament. No ens podíem permetre el luxe que hi hagués cap mena d’interferència de gestió política. Un fet que es va produir un parell o tres de vegades i llavors nosaltres, després d’advertir-ho vam decidir dimitir.
En definitiva, tots aquests anys de feina, des del 2017 fins ara, què ha fet el Consell?
Per la meva experiència, per exemple, com a cònsol major del Consolat de Mar, jo insisteixo molt que en aquest país, dissortadament, no s’estimen les institucions i les malmetem, absurdament, i ens fem molta mal a nosaltres i al país.
Per què?
Perquè a vegades, bé sigui per egos, per vanitat, per poder, pel que sigui, la institució queda en segon pla respecte a les batalles internes que generem. I això és una autèntica llàstima. Ara he tornat del Japó i m’he quedat admirat de la capacitat que tenen d’estimar la seva tradició, tot i ser capdavanters en tecnologia, avançadíssims, etcètera, però alhora respecten enormement la tradició i el que han representat. L’home més avançat, el jove més avançat en termes de tecnologia és capaç d’anar a la tomba dels shōguns per mostrar el seu respecte. Això a mi m’ha impressionat molt, sincerament. En aquest país, desgraciadament, sigui el Barça, sigui la Generalitat, sigui el Consolat de Mar, sigui el Consell per la República, etcètera, no ho respectem i som capaços de trinxar-ho perquè el que mana o el que fa o el que deixa de fer es mantingui. Com a país, ens ho hauríem de començar a mirar. Potser perquè no hem tingut mai un estat, perquè no tenim prou autoestima o pel que sigui, no ho sabem fer. I això n’hauríem de començar a aprendre seriosament i amb urgència, perquè ens convé i molt.
Però què ha fet i per què es presenta?
Em presento per intentar fomentar allò que vaig intentar fomentar el Consolat de Mar que, certament no me’n vaig sortir. I és que la institució va per damunt de tot. El Consell de la República és l’única institució que tenim que deriva de la declaració d’independència. Només per aquest fet ja és tan important, tan essencial, de manera que si tots caiem en el judici hipercrític de dir això no ha servit per a res, això no val la pena, això no ha funcionat, etcètera, i decidim enterrar-lo, s’enterra l’única institució que deriva de la declaració d’independència. Quedem orfes d’això, i hem d’esperar una altra declaració d’independència o un altre fet excepcional, però aquesta ja no existirà mai més. De la declaració d’independència del 2017, no en quedarà res més. Això, per a mi, seria, a part d’una indignitat absoluta, gairebé un delicte de lesa pàtria. Per tant, jo aprecio extraordinàriament el Consell com a institució, crec que representa el que representa, i per tant l’hem de defensar i protegir.
No ha anat bé, però…
No s’ha fet prou bé, ha perdut credibilitat, ha perdut força, hi ha gent que està decebuda, hi ha gent que l’ha abandonat… Molt bé, d’acord, admetem-ho! És una realitat, però per això el que s’ha de fer és sacsejar-ho, ens hem d’arremangar tota la gent que vulgui, i en això entenc que els Consells locals al territori són l’ànima i l’essència, i per tant tota aquella gent que vulgui s’ha d’arremangar i ens hem de posar per tal que això es capgiri completament i que el Consell de la República sigui allò que havia d’haver sigut i el que encara pot ser.
Seguint la seva tesi, en definitiva, el Consell de la República és una institució que ha patit el mal de la vanitat?
Probablement, entre altres coses, sí, sí, molta… A veure, en totes les institucions hi ha vanitat, n’hi ha al Barça, a la Generalitat, als ajuntaments. La naturalesa humana és la que és i tots pequem en un moment determinat de més vanitat o menys vanitat. L’important és tenir clar què representa i què ha de ser, i llavors tenir suficient humilitat per admetre que et posin l’alè al clatell. I que la gent que et posa l’alè al clatell et pugui, d’alguna manera, fer tocar de peus a terra i que no et desviïs mai de l’objectiu essencial. Precisament, l’objectiu essencial del Consell de la República.
No hi ha hagut, també, una mica de confusió? Pensi que el lideratge polític-institucional, tant de la figura de Carles Puigdemont com de Toni Comín, no podem obviar que tots dos eren dirigents d’un partit. Això fins a quin punt ha intoxicat o ha afeblit, més aviat dit, la fortalesa de la institució?
Sí, jo crec que sobretot perquè els altres partits han girat l’esquena. O sigui, no és tan sols que s’hagi afeblit perquè Junts hi era, que evidentment Junts ha tingut un pes excessiu dins del Consell. El problema és que ERC hi dona l’esquena molt aviat i la CUP fa una mica d’ara sí, ara no. I tot plegat és evident que degrada i deteriora el rol que havia d’haver jugat el Consell. Això, em sembla clar, és indiscutible. Per tant, això són coses que s’han d’anar corregint i reconduint perquè no podem caure en el mateix error.
Semblava que fos la joguina d’un partit, d’acord, i de cop i volta s’ha tornat una joguina trencada.
Sí, és possible que sigui la joguina o hagi estat més joguina del compte d’un partit. Això, jo ja ho vaig dir fa poc que, efectivament. Junts hi ha tingut un excessiu pes. La pregunta és: per què? Jo no ho sé, jo no hi he estat. Jo vaig ser president de la Sindicatura, però en el que era el govern i en el que era la gestió del govern del Consell jo mai hi vaig participar i mai vaig entrar en una sessió de govern, entre altres coses perquè com a Sindicatura havíem de mantenir l’absoluta independència. Per tant, jo desconec el dia a dia. Només m’he anat assabentant a través, com aquell que diu dels mitjans del que anava passant. Inicialment, jo hi veia tothom representat, o almenys es va fer un esforç que tothom estigués representat. Hi havia fins i tot ERC, hi havia l’ANC, per descomptat… Com es va anar degradant això, per què, com? Això ho haurien d’explicar als membres del govern que hi han participat durant tots aquests anys. Jo no l’he seguit, el dia a dia. No ho sé, sincerament. Que s’hagi convertit al final en una cosa excessivament dominada per un partit és evident.
Per un partit només.
Cal saber per què ERC hi gira l’esquena quan en realitat l’essència d’aquesta institució és tan important com deia, que és l’única que tenim derivada de la declaració d’independència. I per què la CUP no s’activa més entorn aquest tema? Això se’ls ha de preguntar a ells. És evident que si jo tinc una cosa que pot ser important i li ofereixo a vostè i vostè finalment em gira l’esquena, vostè no em pot dir que és una joguina meva. Per tant, sempre hi ha unes causes que determinen que al final això passa amb les societats i amb les institucions. Jo porto 50 anys d’experiència professional i sé que això passa fins i tot a les societats mercantils, quan uns socis se’n volen desentendre i es marginen, doncs passa això, que al final n’hi ha uns que ho dominen perquè els altres tampoc se’n cuiden i se’n desentenen. Vull dir que hi ha una qüestió de vasos comunicants. Qui és més culpable? Doncs mira, hauríem d’analitzar la història. Jo vinc per fer foc nou, no per mirar el que va passar al passat.
Doncs abans de fer foc nou, hi ha una qüestió que és evident. Una de les pitjors etapes que ha passat al Consell de la República és que des del mes de juny, almenys, al meu diari estem destapant una sèrie d’irregularitats que hi ha hagut en aquest Consell. Això ha provocat baixes, que moltíssima gent hagi frenat el que són les donacions, etcètera. Quin és el seu missatge sobre tot això?
El tema del passat no l’he estudiat. He llegit la premsa, per descomptat, em dol molt el dany reputacional que es fa a la institució. No hi vull entrar, sincerament, no vull entrar en el passat en el sentit d’anar aquest a l’altre, el de més enllà, perquè crec que no beneficiem el que deia jo, la institució. Crec que això s’ha portat molt malament. Jo crec que si jo em trobés en una situació d’aquesta, i fins i tot admetent que tingués una acusació diguem-ne infundada, la meva reacció seria: “Miri, què em diuen? Que en falten 10.000? Aquí els tenen, i vull un arbitratge i una auditoria”. Això és el que jo faria, personalment, perquè neteges qualsevol mena de dubte. Per tant, el dany reputacional que s’hagi fet a mi, en aquests moments, és el que m’interessa.
No mirar enrere, doncs…
El que hagi passat, jo crec que es van prendre unes decisions de govern, es va fer una auditoria que ha dit el que ha dit, la Junta Gestora fins allà on tinc entès, està aplicant el que l’auditoria ha dit, i la previsió és que es quedi a zero pel que fa a passius abans del 30 de juny, i que també es neteja en l’àmbit de personal, perquè el nou govern pugui partir de zero i pugui partir, diguem-ne, amb la plena llibertat de fer el que hagi de fer. Això em sembla fantàstic, sincerament, em sembla una bona mesura per rellançar-nos. El que ha passat al darrere, jo prefereixo no fer retrets, jo penso que qui hagi fet alguna cosa, i aquí parlo de qualsevol persona, dels que hagin sortit a la premsa i dels que no han sortit a la premsa, els que hagin provocat el dany reputacional que efectivament ha produït baixes, aquests senyors haurien de fer un examen de consciència i haurien d’ajudar que es recuperi la reputació del Consell.
Es refereix al senyor Toni Comín?
Prefereixo no entrar en noms si és possible, perquè, hi insisteixo, jo m’estimo la institució i molt. I, per tant, crec que ho hem de mirar des d’aquesta perspectiva. Jo crec que cadascú ha de fer el que consideri oportú en la vida, però hi ha moments en què tu has de decidir si aquella actuació teva danya o no danya els interessos comuns. Penso que també s’ha de ser generós i s’ha de ser diguem-ne humil per acceptar si tu t’has equivocat, si has fet alguna cosa que ha sigut un error, doncs admetre’l i potser actuar d’una manera coherent amb què el Consell i la institució, en aquest cas, recuperi la màxima reputació possible.
Què és el primer que farà si és president?
El primer que faré, evidentment, és parlar amb tots els candidats que s’hagin presentat i agrair-los la seva participació per aprofundir la democràcia en el que és el Consell. Això serà el primer que faré, aquella mateixa nit o aquell mateix dia, quan es faci la proclamació. Hi ha una sèrie d’eixos que són absolutament essencials. Primer, que el Consell per la República ha de representar realment l’1 d’octubre, ha de representar l’única institució que deriva de la declaració d’independència i, per tant, això és inalienable. El Consell ha de ser l’exterior sempre, mentre no tinguem independència. Els represaliats tard o d’hora tornaran, perquè és evident, per l’amnistia, costarà més o costarà menys, però han de venir. Però si no tenim independència, l’estat espanyol seguirà reprimint els catalans i els independentistes en particular. Ha de ser el quarter d’hivern de l’independentisme mentre no aconseguim la independència del país. Hem de recuperar la unitat de l’independentisme…
Sempre surt aquest concepte
Quan parlo de la unitat de l’independentisme no em refereixo a la unitat dels partits polítics, que això és una altra història i una altra discussió, sinó a la unitat de la gent de l’1 d’octubre, la unitat de la gent del carrer, que a nosaltres ningú ens preguntava qui érem, què deixàvem de ser, si votàvem un, votàvem l’altre. I avui en dia, encara que sigui veritat, el cert és que falta molt per recosir una sèrie de coses que, d’alguna manera, les circumstàncies ens han portat a una divisió. Per tant, s’ha de fer un esforç en això. S’ha de garantir també que la gent recuperi la ciutadania, la societat civil independentista recuperi la il·lusió. Vostè ho deia, n’hi ha molts que s’han decebut, que han abandonat. Tot això és veritat, però hem de garantir que la gent recuperi la il·lusió, que tingui ganes de tornar a sacsejar l’escenari, que tingui ganes d’enorgullir-se de les institucions, i concretament de la institució del Consell per la República. Que tingui ganes de tornar a ser protagonista del que és el país i del que és el futur del país.
I què vol dir?
I això vol dir recuperar la il·lusió, recuperar les ganes de tornar-hi a ser, especialment en un moment dramàtic, que és la desnacionalització del país que s’està fent a través de l’autonomisme. I això és un dels elements, per a mi, essencials. I amb això ens hem d’entendre amb l’ANC, amb Òmnium, amb qui faci falta, amb totes les institucions que vulguin treballar pel país. Uns seran més activistes, els altres menys activistes, uns hem de fer una cosa, els altres n’hem de fer una altra. Però, en definitiva, s’ha de recuperar aquesta activitat, aquesta necessitat de voler ser i aquesta necessitat de voler enorgullir-nos i de sentir-nos capaços de fer les coses que s’han de fer.
I com es fa tot això? I des de l’exili, i sense pràcticament recursos? Què és el que farà el dia a dia? Perquè també la seva estructura té uns engranatges interns molt entrebancats.
Sí, jo no diria que s’ha de repensar el Consell com a tal, però sí que s’hi han de repensar moltes coses. Els Consells locals, avui i ara, són l’ànima i l’essència del Consell de la República i sense Consells locals no hi ha Consell de la República. Què vull dir amb això? Doncs que, efectivament, se’ls ha de donar la veu, hem de discutir a fons el què, el com i el perquè i quines són les vies més adequades des dels mateixos Consells locals. Això per a mi és essencial. És evident que avui no hi ha assemblea de representants, hi ha l’assemblea territorial, fantàstic. És l’ideal pels pròxims quatre anys, doncs això és el que, entre altres coses, s’ha de posar damunt de la taula i s’ha de veure el què i el perquè, perquè hi ha dues coses que ha de fer el Consell de la República i en tot cas ens hem de donar les eines necessàries perquè aquestes dues coses siguin possibles.
I quines són les dues coses i les eines?
Una és la internacionalització. Jo crec que aquí s’ha fet una gran feina des del Consell i sobretot el president Puigdemont i el vicepresident Comín, del que és la internacionalització del conflicte. Crec que seria injust dir que no s’ha fet una bona feina. Això s’ha de no tan sols mantenir, sinó que s’ha de multiplicar i millorar en allò que estigui en les nostres mans.
Segon punt?
Hem de construir república des de fora.
I de quina manera es fa?
Complicada la resposta, molt complicada. Però nosaltres hem de ser capaços d’aglutinar el bo i millor de catalans a escala internacional i de catalans en l’àmbit interior perquè siguem capaços de posar en evidència el poder autonòmic. En un moment determinat, el Centre Català de Negocis va fer una gran campanya que era allò de “l’Espanya ens roba”. Amb una frase i, evidentment, amb molta informació, va donar una informació transcendental de manera capil·lar a tot el país. I tot el país es va creure allò perquè, a més a més, és veritat. I ho va assimilar i ho va fer seu. Aquestes són les coses que hem d’aconseguir fer. És a dir, explicar a la gent el perquè. Nosaltres som com som, pensem com pensem, volem el que volem, parlem com parlem. I això no hem de permetre mai que ens ho anorreïn, que és el que estan intentant. Hem de crear l’estructura necessària per anar complint totes aquelles fites que siguin imprescindibles per a la construcció del país. Avui en dia, al nostre país, internament, això no és possible perquè l’autonomisme ho fa inviable. I, per tant, no hi ha possibilitats.
Mesures concretes?
El Consell de la República ha de ser capaç de posar en evidència l’autonomisme en les polítiques socials, les polítiques d’habitatge, en tot allò que contradiu aquelles aspiracions de país que nosaltres podem tenir. Tot això s’ha de posar en evidència, però alhora ha de començar a crear eines que ens serveixin per al futur. El Consell de la República va començar a crear, en el seu dia, la identitat digital, eines que ens serveixen per al futur que potser no s’han acabat de desenvolupar del tot, i s’han d’activar. I tecnològicament nosaltres hauríem de ser dels més avançats, si podem, perquè capacitat per fer-ho amb gent que viu a fora n’hi ha. Per tant, per què no ens podem plantejar que aquesta gent que vol també un país nou, independent, pugui ajudar-nos a estructurar coses que ens serveixin per al país del futur, per a quan nosaltres aconseguim la declaració d’independència? Aquestes són les coses que hem d’anar tenint preparades, i d’aquestes n’hi poden haver moltes més, i això s’ha de posar a debat en els Consells, s’ha de posar a debat en el mateix govern del Consell, i s’han de prendre decisions que ens permetin assolir aquest tipus de fites.
També hi ha un altre concepte que a vegades havia sortit o havia emergit durant els debats, i és aprofitar l’estructura del Consell per preparar el que se’n diu el control efectiu del territori.
Jo crec que amb això l’ANC i el Consell han de treballar de bracet, i jo en aquests moments no soc qui ha de dir com i de quina manera, perquè no soc un expert en poc, però és evident que… Mira, jo sempre explico una anècdota de quan vaig participar en l’elaboració d’una Constitució de la República Catalana, amb l’aportació, tot sigui dit, de 3.500 persones i el debat amb 10.000 persones… poca broma. Em van convidar el gener del 2017, molt abans de l’1 d’octubre, a unes jornades al Parlament Europeu que es feien de nacions sense estat, per presentar aquesta constitució i debatre sobre això. Clar, en aquell moment hi havia una ebullició del procés català i, efectivament, allà hi havia els bascos, hi havia els corsos, hi havia totes les nacionalitats sense estat, però la nineta dels ulls era el cas de Catalunya, evidentment. En el debat es va plantejar l’ajut possible de les democràcies europees al procés català. I, efectivament, ens va dir molt clar, que no esperessin l’ajut perquè cap dels nostres presidents prendrà partit perquè els catalans són més guapos, més espavilats, més simpàtics o més agradables. Són vostès els que ens han de posar l’atzucac, són vostès que han de fer surar una realitat diferent a Catalunya, la realitat diferent de la que ens explica Madrid, llavors nosaltres, atès que vostès són europeus i el territori és europeu, haurem de prendre decisions. Per tant, el domini del territori és essencial, és essencial, tard o d’hora és essencial. I, per tant, però això no ho pot fer només una institució.
No té la sensació que, després de set anys, amb la victòria dels socialistes, amb el govern que existeix a Madrid, amb la qüestió de l’amnistia, internacionalment la carpeta catalana està desada?
Jo crec que no. Entenc la pregunta i entenc el missatge. L’entenc i probablement, fredament, li haig de dir que no està desada però sí que està molt refredada.
Dic que està desada no dic pas que estigui tancada.
De tancada, rotundament no. La receptivitat internacional ve determinada pel que nosaltres fem. Per què eren tan receptius el 2016 i el 2017? Doncs perquè ens vam moure molt i vam remenar coses i el Diplocat va fer una enorme feina. I el cas català es va moure per tot arreu. La mobilització del país era el pa nostre de cada dia. Efectivament la reacció internacional és posar antenes. Molt directament. Al final som nosaltres. És Catalunya la que haurà de dir el que vol, com ho vol i de quina manera ho vol. A partir d’aquí internacionalment es reaccionarà d’una manera o d’una altra. Però si nosaltres no ho fem és evident que això s’anirà refredant. Mai es tancarà probablement perquè nosaltres no deixem de ser una nació i ho seguirem sent.
Per assolir la independència no és millor treballar en certa manera en un punt de clandestinitat?
Sens dubte. Jo crec que la clandestinitat ha d’existir. Hi ha sectors del Consell i de l’ANC i d’altres organitzacions que vulguin participar en el procés d’independència del país que forçosament han de ser clandestins. No hi ha altra solució perquè tu no pots exhibir a l’Estat, que és el teu clar adversari o enemic en aquest cas, tots els ets i els uts. Jo vaig ser militant del PSUC en el seu dia. Treballàvem en la clandestinitat, absoluta clandestinitat, i, a més, no ens deixàvem detenir. Si ens detenien, com a mi em van detenir una vegada, mala sort. Però no fèiem cap acte que propiciés la nostra detenció. Això la gent ho ha d’entendre al final, perquè ens hi va la subsistència i mantenir allò que hem de mantenir. La transparència és una cosa que és absolutament essencial al món d’avui i s’ha de defensar. Però això no vol dir que no hi hagi d’haver una clandestinitat en punts concrets i determinats. Les zones opaques, desgraciadament, han d’existir. Per què? Per legítima defensa. No podem ser babaus.
